Escodrinyant per la xarxa en busca de recursos didàctics, trobe un pla
d'activitats per a una granja escola. Entre les propostes escrites, n'hi ha una
que em crida l'atenció perquè denota que l'autor/a de l'escrit té un coneixement
insuficient del lèxic dels arbres, amb repercussions negatives per al vocabulari
dels escolars. Deia la instrucció: «Si no hi ha engrunsadores, en farem i les
penjarem de les rames dels arbres». Pense jo: «Mare meua, a terra van tots,
xiquetes, xiquets i mestres, si proven a engrunsar-se», perquè si lliguem les
cordes d'una engrunsadora a una rama i hi intentem engrunsar-nos, és ben segur
que esta dóna o es trenca, i el bac, assegurat.
Qualsevol valencianoparlant coneixedor del nom de les
parts d'un arbre haguera dit o escrit que penjaria l'engrunsadora d'una bona
branca, i així i tot no se'n fiaria, millor seria lligar-la a un bon cimal, per
a més seguretat. En la parla valenciana, majoritàriament, i també en bona part
de la catalana, dalt de les arrels hi ha la soca; després vénen els cimals, en
els arbres adults; a continuació, les branques; i després les rames; i finalment
les fulles, mentres que en castellà se'n passen, directament, del «tronco» a las
«ramas», i poden penjar una engrunsadora d'una «rama consistente».
El valencià literari i universitari, procedent de
l'enlluernament noucentista, i la seua estela, també ha empobrit la terminologia
arbòria, perquè hi apareixen pocs cimals i poques rames, i menys encara en els
sentits figurats. La pobra rama valencianocatalana té la desgràcia de compartir
identitats amb la castellana i, encara que no té totalment el mateix sentit que
aquella, l'han esporgada bona cosa. I els cimals els deixaren, però com a «cima
de muntanya» i com a «branques més altes més o menys verticals». Però cimals, a
més d'eixos, són també els que definix Ferrer Pastor en el DG, «cadascuna de les
branques principals d'un arbre».
Cal combatre l'empobriment lèxic recuperant per al
valencià culte els cimals i les rames, incloent els sentits figurats, sense
oblidar-nos, per descomptat, dels sinònims branquillons, brancons, tiges i
troncs, perquè tots en família acompanyen les arrels, les soques i les fulles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada