dimecres, 22 de febrer de 2012

Rames, cimals i branques.

Recordeu que a classe em vau preguntar pel terme esporgar? Jo us vaig dir que mon pare, un llaurador culte i l'orxà, utilitzava el verb descimalar; i vam parlar de la soca, la rama, la branca i el cimal. I ves per on que entropesse amb aquest article de  J. Leonardo Giménez.



Escodrinyant per la xarxa en busca de recursos didàctics, trobe un pla d'activitats per a una granja escola. Entre les propostes escrites, n'hi ha una que em crida l'atenció perquè denota que l'autor/a de l'escrit té un coneixement insuficient del lèxic dels arbres, amb repercussions negatives per al vocabulari dels escolars. Deia la instrucció: «Si no hi ha engrunsadores, en farem i les penjarem de les rames dels arbres». Pense jo: «Mare meua, a terra van tots, xiquetes, xiquets i mestres, si proven a engrunsar-se», perquè si lliguem les cordes d'una engrunsadora a una rama i hi intentem engrunsar-nos, és ben segur que esta dóna o es trenca, i el bac, assegurat.


Qualsevol valencianoparlant coneixedor del nom de les parts d'un arbre haguera dit o escrit que penjaria l'engrunsadora d'una bona branca, i així i tot no se'n fiaria, millor seria lligar-la a un bon cimal, per a més seguretat. En la parla valenciana, majoritàriament, i també en bona part de la catalana, dalt de les arrels hi ha la soca; després vénen els cimals, en els arbres adults; a continuació, les branques; i després les rames; i finalment les fulles, mentres que en castellà se'n passen, directament, del «tronco» a las «ramas», i poden penjar una engrunsadora d'una «rama consistente».


El valencià literari i universitari, procedent de l'enlluernament noucentista, i la seua estela, també ha empobrit la terminologia arbòria, perquè hi apareixen pocs cimals i poques rames, i menys encara en els sentits figurats. La pobra rama valencianocatalana té la desgràcia de compartir identitats amb la castellana i, encara que no té totalment el mateix sentit que aquella, l'han esporgada bona cosa. I els cimals els deixaren, però com a «cima de muntanya» i com a «branques més altes més o menys verticals». Però cimals, a més d'eixos, són també els que definix Ferrer Pastor en el DG, «cadascuna de les branques principals d'un arbre».


Cal combatre l'empobriment lèxic recuperant per al valencià culte els cimals i les rames, incloent els sentits figurats, sense oblidar-nos, per descomptat, dels sinònims branquillons, brancons, tiges i troncs, perquè tots en família acompanyen les arrels, les soques i les fulles.