dimecres, 23 de maig del 2012

Mentre i Mentrestant

MENTRE + ORACIÓ
Mentre va sempre seguit d’una oració amb un verb en forma personal (→ p. 248). És substituïble per durant el temps que:
Mentre plovia, miràvem desficiosos per la finestra
Què feies tu mentre tots treballàvem?

MENTRESTANT = ‘EN L’ENTRETANT’
Mentrestant és un mot independent, que no va seguit per res més; de fet, sovint va separat per coma i per una pausa en el llenguatge oral. És substituïble per en l’entretant o durant el temps en qüestió.
Compareu amb les frases anteriors:
Plovia i plovia. Mentrestant, miràvem desficiosos per la finestra
Tots estàvem treballant. I tu, què feies mentrestant?
El tren no arribava i, mentre, cadascú es distreia com podia
El tren no arribava i, mentrestant, cadascú es distreia com podia
Mentre arriba el tren, llegiré el diari
Com que el tren no arriba, mentrestant, llegiré el diari
Pàgina 185

Tratge


CLAR I EN VALENCIÀ  

21/05/12 07:00 - Eugeni S. Reig

En Els valencians pintats per ells mateix d'Enric Soler i Godes podem llegir: “Tratge de burell, calces blanques i sabates de frare.”
En la novel·la Lina Morell, un cas apassionant de Jordi Valor i Serra trobem: “El xicot arrimà el carro a la carena de l'andana i en veure entre les poques persones que baixaren a una jove senyorívola amb tratge sastre negre i un petit maletí a la mà, se dirigí devers ella amb decisió:
“—Senyoreta Paulina?”
I en la mateixa novel·la, un poc més avant: “En efecte, oberta que fou l'antiquíssima caixa, d'allí anaren eixint vestits antics: vestidets d'ella de son temps de col·legiala, tratges de caçador del seu pare i, per fi, tot impregnat del ferum del patxolí, un magnífic vestit de vellut negre amb adreços i voreres de fil d'or de la seua àvia materna, que ambdues jóvens recordaven molt bé quan se'l posava encara na Beatriu, la mamà, que estava formosíssima quan apareixia els dies de festa abillada amb tal vestimenta.”
La paraula tratge és un castellanisme fortament implantat en la parla dels valencians i considere que fóra adequat incorporar-lo a la llengua normativa, encara que només en l'accepció definida. No crec que calga acceptar-la com a sinònim del substantiu vestit en totes les seues accepcions. La paraula ja va ser arreplegada per Escrig i per Martí i Gadea en els seus diccionaris del segle XIX, però no la inclouen ni el Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra ni el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans ni el Gran Diccionari de la Llengua Catalana de l'Enciclopèdia ni el Diccionari Valencià de l'IIFV. Sí que l'arreplega, en canvi, el Diccionari General de Francesc Ferrer Pastor que diu: “tratge. m. Vestit complet d'una persona, especialment d'home, tern [traje]”. També recullen el mot el diccionari del SALT 3 i el Diccionari Ortogràfic i de Pronunciació del Valencià de l'AVL, però, en els dos diccionaris, apareix escrit trage. Considere que eixa grafia és totalment inadequada perquè, en la nostra llengua, totes les paraules que acaben en a tònica + prepalatal africada sonora + e àtona, s'escriuen amb tg. En cap cas —i tenim tres-cents huitanta paraules que acaben d'eixa manera— la prepalatal africada sonora es representa per una g. Fer una excepció amb la paraula tratge ho considere una complicació innecessària i sense cap justificació. Un bon grapat de les paraules acabades en -atge són manlleus d'altres llengües, especialment del francés, i han estat adaptades a la nostra llengua, a voltes d'una manera forçada, com en el cas de garatge, adaptació de la paraula francesa garage, que malgrat que tothom la pronunciem 'garaig' o 'garaix', l'escrivim garatge. També algunes són adaptacions de paraules d'origen castellà, com ara taquillatge. ¿Què té de diferent tratge per a fer-ne l'única excepció? ¿Té sentit escriue ultratge i, en canvi, trage? Els que defenen la grafia trage en lloc de tratge han d'explicar per quins motius hem d'acceptar aquesta absurda complicació ortogràfica.

Falsos amics en "Ens guanyen per la mà"

22/05/12 07:00 - Ferran Suay

Que el llenguatge és arma d'actuació massiva és cosa que ja hauria d'estar fora de qualsevol mena de dubte. Ho pot ser també de destrucció, però això depén dels objectius de qui l'usa, i de la seua capacitat d'imposar els termes que més li interessen.
En èpoques difícils, quan trobar solucions no és senzill, els poders s'especialitzen en etiquetar els problemes de tal manera que (a) no queda clar que són ells qui els provoquen, i (b) l'etiqueta mateixa suggereix solucions que els afavoreixen.
Un bon exemple és el terme 'retallades' que tothom s'ha empassat com un ham enverinat. Protestem contra les retallades i inventem eslògans i logos ben imaginatius, amb tot de tisores i símbols diversos. Però el cas és que la paraula 'retallar' evoca el fet d'eliminar allò que és sobrer. Retallem els camals d'un pantaló quan són massa llargs. En les aules, les criatures retallen els contorns d'un dibuix, i en eliminar el sobrant de paper, la silueta emergeix diàfana. La mestra, llavors, somriu i els diu que ho han fet molt bé. Retallar és una cosa que està bé.
I el cas és que el que fa cada dia el govern espanyol no és retallar sinó espoliar. No eliminen despeses supèrflues i innecessàries, com ara tot els pressupost dels ministeris de Sanitat i Educació, que tenen el 100% de les competències transferides; que això seria retallar. No eliminen les partides assignades a que una colla de vividors, instal·lats en un luxe palatí (mireu si no els palaus arquebisbals) es dediquen a escampar la superstició i a apoderar-se de terres, propietats i edificis amb el vist-i-plau emocionat dels qui manen.
El que fa el govern espanyol és furtar els diners públics que calen per a educar, atendre, sanar i tenir cura de les persones. El que fan és dedicar-los a tapar els forats que la incompetència i l'avarícia dels seus acòlits han provocat en el sistema financer. Això és espoliació. Això és robar, desviar recursos, apropiar-se indegudament dels diners de la gent. I, de passada (tot i que —probablement— és el seu objectiu principal), propicien un retorn al passat en què els drets i les conquestes dels darrers segles de lluita es transformen en lletra morta, i les desigualtats socials creixen brutalment per tal d'afavorir —encara més- aquells que van obtingut els privilegis per la força il·legítima de les armes. No són retallades; són estafes.
Quan acceptem i usem els seus termes; fins i tot quan ho fem per oposar-nos-hi i combatre'ls, els estem servint la victòria en safata. La lluita contra aquests explotadors salvatges comença pel llenguatge. Comença per fer servir els nostres termes i no els seus. Qui imposa les seues paraules té moltes opcions de guanyar la batalla. Si parlem amb propietat, haurem de dir que cada divendres el consell de ministres aprova noves mesures per a estafar la gent.

dijous, 10 de maig del 2012

Etimologia de setrill

SETRILL m.
Recipient de terrissa, de vidre o de metall, amb ansa a un costat i broc llarg a l'altre, que serveix per a contenir i abocar líquids, principalment oli; cast. alcuza, aceitera. Un cetrill gran prenesellat ab una pocha d'aygua ros, doc. a. 1329 (Arx. Gral. R. Val.). Un cetrill d'aram qui servex a l'aygua beneyta, doc. a. 1370 (Miret Templers 558). Costa un cetrill de vidre, doc. a. 1416 (ibid. 565). Del nostre setril, puix l'oli n'és vert, Corella Obres 434. XX cetrils [sic] petits, de terra, doc. a. 1465 (Butll. C. Exc. Cat. xxxviii, 212). Procurau sense perill... beure oli del çetrill, Cançó dones 48. En lo cetrill no hi ha ni una gota d'oli, Vilanova Obres, iv, 16.
    Var. form. i ort.
ant.: setriy (Vint cadaffes e setriys de terra, doc. a. 1331, ap. Capmany Mem. ii, 412); cetrí (Gresols, pitxers e cetrís de tots los singulars, doc. a. 1421, ap. Hist. Sóller, i, 387); citriy (Tres citriys de vidra e dos de terra, doc. a. 1427, ap. Aguiló Dicc.); setrell (Arles, Sta. Col. de Q.).
    Fon.:
sətɾíʎ (pir-or., or.); setɾíʎ, satɾíʎ (occ., val.); sətɾíј (mall.); sətɾí (mall., men., eiv.); sətɾéʎ (Arles, Sta. Col. de Q.).
    Intens.:
—a) De la forma normal setrill: setrillàs, setrillet, setrillot.—b) De la forma dialectal setrii: setriàs, setriarro, setriet, setriot.—c) De la forma dialectal setrí: setrinàs, setrinarro, setrinet, setrineu, setrinot.
    Etim.:
de l'àrab ṣatl, ‘recipient per a abocar aigua’, amb el sufix romànic diminutiu -ill (<llatí -īcŭlu) o -ell (>llatí -ĕllu).