dimecres, 21 de desembre del 2016

CONVOCATÒRIA D’EXPRESSIONS ORALS GRUP C2 VALENCIÀ 19.B/ 22-12-2016

COGNOMS I NOM
                     EO

GUARDIOLA GARCÍA, MARÍA JOSEFA

19 h

HERNANDEZ GARCIA, IGNACIO
19h


MARTÍNEZ LÓPEZ, ISIDORO LUIS

19.15h

MATEO TORNERO, LORENA
19.15h


RAMÓN RAMOS, PABLO
19.30h


SALINAS MACIÁ, ANA
19.30h


BESALDUCH MERCÉ,  JOSÉ IGNACIO
19.45h


BOTELLA RUIZ, NOEMÍ

19.45h

GIL GUERRERO, ANDRÉS

19.45h

GÓMEZ MARTÍNEZ, MARÍA JESÚS

19.45h

HERNÁNDEZ TARÍ, ALBA

19.45h

MACIÁ HERNÁNDEZ, MARÍA LORETO

19.45h

RUFETE  BENEITE, JOSÉ DAVID

19.45h

SANTAMANS ALBELDO, MARÍA DEL CARMEN
19.45h

SIMEON MORAGON, ALBA

19.45h

VICENTE CAMPELLO, RAQUEL

19.45h

Cláusulas suelo, mejor que cláusulas suelos

El plural adecuado de la expresión cláusula suelo es cláusulas suelo, y no cláusulas suelos.
En los medios de comunicación se encuentran, sin embargo, ejemplos como «El Tribunal de Justicia de la Unión Europea ha rechazado el límite a la retroactividad en las cláusulas suelos», «La banca ya cambia las cláusulas suelos por otros productos» o «El Tribunal Supremo declara nulas las cláusulas suelos de la entidad».
Según indica la Gramática académica, los plurales de expresiones como año luzciudad dormitorio o mueble bar son, respectivamente, años luzciudades dormitorio o muebles bar; esto es, con marca de plural solo en el primero de los sustantivos.
Pese a esta generalización, la misma obra también precisa que en compuestos similares como momento clave o situación límite se emplean ambas formas de plural: momentos clave momentos claves y situaciones límite o situaciones límites. Esta posibilidad de doble plural se ve favorecida en aquellos términos que admiten que se intercale el verbo ser: los momentos son claves y las situaciones son límites, pero los años no son luz.
En el caso concreto de cláusulas suelo, se recomienda mantener el plural solo en el sustantivo cláusula, ya que el segundo elemento no tiene valor adjetival (las cláusulas no son suelos).
Al tratarse de una denominación ampliamente asentada no es preciso destacarla en cursiva ni entrecomillarla.
Así, en los ejemplos anteriores lo más adecuado habría sido optar por «El Tribunal de Justicia de la Unión Europea ha rechazado el límite a la retroactividad en las cláusulas suelo», «La banca ya cambia las cláusulas suelo por otros productos» y «El Tribunal Supremo declara nulas las cláusulas suelo de la entidad».
Se recuerda además que, de acuerdo con las normas académicas sobre colocación de la tilde en los diptongos, lo adecuado es escribir cláusula con acento gráfico en la a y no en el u.

FUNDACIÓN DEL ESPAÑOL URGENTE

dilluns, 19 de desembre del 2016

dissabte, 10 de desembre del 2016

Veritats que fan mal

Ana Pastor
Va ser aquí on vaig escriure una vegada sobre la Nadia. Podria haver-ho deixat passar amb un tuit reconeixent que em vaig equivocar. Però he decidit dedicar-li unes quantes línies més per escriure que jo també hi vaig caure. Tan exigent com acostumo a ser que no deixo passar ni una als polítics, tan primmirada amb cada frase que diuen i amb cada paper que porten a les mans. Doncs sí. Vaig abaixar la guàrdia davant d'un cas tan terrible amb una nena malalta com a protagonista (la seva afecció degenerativa per tricotiodistrofia deu ser l'única veritat que ens queda a aquesta hora). Em vaig deixar portar per les emocions.
Un dia vaig estar amb la Nadia i el seu pare. I d'allà va sorgir la columna d'opinió en què jo explicava com ella m'havia ficat un paper a la butxaca. Va ser en la roda de premsa de presentació del llibre per a nens que havia il·lustrat Mariscal dedicat a ella. Recordo que era un matí molt plujós a Madrid i que vaig arribar tard. Malgrat tot, la Nadia va insistir que em quedés a prop seu mentre el pare parlava de la seva història.
Recordo que ell relatava l'esforç que feien per sobreviure a dies terribles i nits d'insomni i preocupació.El Fernando plorava. I la Nadia asseguda al costat meu només s'estava quieta quan el sentia plorar. No parava ni un segon. No prestava atenció al contingut. Però una cosa semblant a una alerta se li activava quan percebia que el seu pare es posaria a plorar parlant d'ella. I llavors s'aturava i sanglotava compassant-se amb ell. Ara penso quanta mentida hi havia en les llàgrimes d'ell però quanta veritat en les d'ella. Ara penso què deu haver passat de debò amb els diners que m'imagino que es van recaptar també amb aquell llibre i quant deu haver anat a parar a la Nadia.
Aquell dia plujós de fa dos anys la Nadia va demanar un paper per entretenir-se mentre es parlava d'ella en les pauses de plor del pare. Com vaig explicar aquí llavors, quan me n'anava em va ficar el paper a la butxaca. Vaig pensar que no el volia, que simplement havia escrit el seu nom o un dibuix i que no sabia que fer-ne. Vaig sortir a la Gran Vía i al notar el paper el vaig obrir. Posava RARA en referència a la seva malaltia, a que poc que havia aconseguit desxifrar del que li passava. Quan vaig llegir el post de Josu Mezo i després el treball dels companys d'Hipertextual desmuntant les mentides del pare de la Nadia, vaig tenir la temptació durant un segon de buscar una explicació a una cosa que ja era molt òbvia.
Gràcies a ells sabem la veritat. Encara que dolgui. Una veritat que ara hauran d'afrontar els seus pares davant la justícia, l'únic lloc on les mentides quan es demostren solen tenir conseqüències. Penso en la Nadia. Els seus pares han sigut detinguts mentre escric. I penso en els més de 3 milions de persones que com la Nadia pateixen malalties estranyes segons la Federació FEDER. No es mereixen aquesta mentida que vaig contribuir a difondre. Ho sento.

dimecres, 7 de desembre del 2016

Flexió de nombre en els antropònims

El plural dels noms de persona es forma aplicant les mateixes normes que s'utilitzen per a la formació de plural dels noms comuns. Per als casos de noms compostos, cal tenir en compte que el plural es forma habitualment fent el plural del segon nom. Per tant, a partir de les formes de singular es pot formar el plural tal com es mostra a continuació:

JosepJoseps
MercèMercès
MariaMaries
Miquel ÀngelMiquel Àngels
Maria RosaMaria Roses
Josep MariaJosep Maries

Quan es fa referència a dos o més membres d'una mateixa família, el cognom es manté en singular, el nombre només s'indica a través de l'article. Així, cal dir: els Grauels Roca i els Serra. Llevat dels casos en què el cognom ja és una forma de plural, com per exemple: Comesels Comes.

Quan es parla de dinasties i llinatges, per tradició, cal referir-s'hi amb el nom del llinatge en singular: els Àustriaels Borbóels Trastàmara, etc. Tot i això, en alguns casos la forma en plural té una certa tradició, sobretot quan es tracta de dinasties històriques, com ara els Borbonsels Àustries, etc.

Un cas paral·lel és el de contextos en què es vol fer referència a obres d'artistes famosos, que es poden singularitzar precedint-les de l'article indefinit o d'un numeral: He comprat un Miró o Han subhastat dos Picasso. En aquest cas també, és preferible mantenir el nom propi en singular i en majúscula.  

Optimot  Fitxa 4296/2

dilluns, 5 de desembre del 2016

El text instructiu

El text instructiu

Els text directiu o instructiu ens obliga, ens aconsella o ens recomana fer una sèrie d'accions i ens informa, a vegades, de per què hem de fer-les i com hem de fer-les. Primer, acostuma a presentar la finalitat que persegueix i després, exposa un seguit d'instruccions. Aquestes segueixen l'estructura següent: marca d'ordre -acció que s'ha de fer- com s'ha de fer. Les marques d'ordre serveixen per indicar el pas d'una instrucció a la següent i poden ser substituïdes per recursos tipogràfics (punt, guió ...). Algunes instruccions han de fer-se en un ordre determinat perquè siguen efectives.
Els textos directius acostumen a ser esquemàtics i concisos. L'esquematisme consisteix a presentar uns continguts destacant-ne les línies principals, mitjançant les paraules imprescindibles i la disposició gràfica dels textos. La concisió consisteix a expressar només allò que és estrictament necessari per a la comprensió dels continguts. Sol repercutir en l'absència de comentaris i digressions i en l'absència de caracteritzadors.
La forma verbal bàsica per expressar les instruccions és l'imperatiu. Però també hi ha altres possibilitats, segons els diferents graus de formalitat entre l'emissor i el receptor, la intenció que es persegueix o la situació. Aquestes altres possibilitats d'expressar instruccions són, principalment, la persona i el nombre de la forma verbal que s'empre, la utilització de diferents temps verbals i l'ús de verbs específics per a expressar la instrucció (caldre, haver de, etc.). L'ús combinat d'aquests recursos gramaticals permet d'intensificar o suavitzar la sensació d'imposició o d'ordre de les instruccions.
Per expressar la manera com s'han de fer les accions, es poden usar: adverbis i locucions adverbials de manera, adverbis en -ment, preposicions + nom, oracions introduïdes per nexes modals (com, com si, segons, etc.) verbs que, pel seu significat, indiquen manera i gerundis.
Per expressar la finalitat d'una acció, es poden usar: la preposició per a + nom, oracions introduïdes per nexes finals (perquè, a fi que, per tal que, etc.), per (o locucions finals com a fi de, per tal de, etc.) + infinitiu i verbs que, per la seua significació, indiquen finalitat: perseguir, proposar-se, pretendre...
Per indicar instruments podem fer servir: per mitjà de, mitjançant, amb...
Els missatges s'elaboren sempre amb un codi, que és el conjunt de signes o senyals de significat convencional i les regles per a la seua utilització. A més del codi lingüístic, n'hi ha d'altres que se serveixen de dibuixos, imatges, gràfics, etc.
 Servei de Llengües i Terminologia de la UJI

El text descriptiu

La descripció és la representació d'alguna cosa amb paraules. Acostuma a tenir una estructura espacial, que segueix un ordre triat per l'emissor (de dreta a esquerra, d'esquerra a dreta, de dalt a baix, de baix a dalt, del general al particular, del particular al general, etc). En general, l'estructura està en funció de l'element que es vulga destacar més, cosa que depén de la intenció de l'emissor. 

La descripció pot ser objectiva, si té una intenció explicativa o informativa; o subjectiva, si qui descriu deixa entreveure l'opinió o els sentiments que li produeix allò que es descriu. 

La descripció acostuma a ser enumerativa. Els elements de l'enumeració se separen per comes o per la conjunció i. El punt i coma s'usa per separar seqüències que ja contenen comes dintre seu. 

El text descriptiu utilitza molts caracteritzadors per dir com són les coses. Per caracteritzar el nom usem l'adjectiu; preposició+nom; que+oració (oració de relatiu); com+nom o oració (comparació); la metàfora; i adjectiusnoms o verbs+sufixos

En el text descriptiu, també hi abunden els situacionals, com per exemple: a dalt, a baix, més amunt, més avall, davant, darrere, a la dreta, a l'esquerra, endins, enfora, al mig/centre, als costats/extrems, de cara, d'esquena, a l'interior, a l'exterior, etc.
El verb més habitual a les descripcions és el verb ser. Aquest pot tenir tres funcions bàsiques: 
  • Atribuir una característica o qualitat a una cosa, objecte o persona.
  • Establir una relació (de pertinença o d'altres).
  • Situar una cosa, persona o objecte.
http://sic.uji.es/serveis/slt/cal/fitxes/descripcio.thtml

L'app il·licitana

Una empresa llança una app que connecta ulleres intel·ligents amb dispositius mòbils per a lluitar contra agressions

Una empresa llança una app que connecta ulleres intel·ligents amb dispositius mòbils per a lluitar contra agressions

L'empresa del Parc Científic de la Universitat Miguel Hernández (UMH) d'Elx (Alacant) 'WeOn Glasses' ha llançat una aplicació per a dispositius mòbils que es connecta a les ulleres intel·ligents de l'usuari i que "podrien salvar la vida de moltes persones" ja que la iniciativa està pensada per a situacions de segrestos, violència de gènere o assetjament escolar. L'aplicació, segons ha informat la universitat en un comunicat, permet a les ulleres estar en contacte directe amb l'empresa...


dijous, 1 de desembre del 2016

Control de C2 17A

El grup de C2 17A (dilluns i dimecres) ha de fer una prova de coneixements:
  El dia  14 de desembre. Comprensió escrita i expressió oral.  
  El dia 19 de desembre. Expressió escrita i comprensió oral.
   

Control de C2 19B

El grup de C2 19B (dimarts i dijous) ha de fer una prova de coneixements:
     El dia 15 de desembre. Expressió escrita i comprensió oral.
     El dia 20 de desembre. Comprensió escrita i expressió oral.

dimarts, 29 de novembre del 2016

Text argumentatiu

A tots ens agrada llegir algun article d'opinió o un assaig breu, fins i tot, escriue'l. Però, quina és l'estructura d'un text argumentatiu? Ací, us deixe la informació de l'UJI de com s'estructura un text argumentatiu.

El text argumentatiu té la funció de convèncer i la seua estructura bàsica consta de tres parts:
  1. Introducció, és la part que situa, enuncia un tema i dóna l'opinió a favor o en contra de l'emissor respecte al tema
  2. Motius o arguments, s'exposen els fets. Per cada fet presentat, es desenvolupa un argument principal i d'altres de secundaris o de suport, si és el cas.
  3. Conclusió, recull la idea principal (tesi) del qui parla a favor o en contra del tema, és la síntesi dels continguts i pot ser només argumental o també retòrica. S'expressa habitualment en l'últim paràgraf.
En el text argumentatiu,  l'emissor està normalment implicat en el missatge del text. Això es pot mostrar mitjançant l'ús de la primera persona.

Per introduir els diferents arguments s'usen els ordinals o altres marques d'ordre, com en primer lloc, d'una banda, per començar, d'altra banda, finalment, per acabar, etc.

Un tipus de text argumentatiu molt freqüent és el polític. El seu llenguatge és elaborat i fa servir recursos lingüístics que atraguen i convencen el receptor, com són l'ús d'un vocabulari especial i de figures retòriques. Les figures retòriques que més utilitza són les que es basen en la repetició, el contrast i la implicació del receptor.

Per expressar l'oposició podem usar: oracions introduïdes per nexes com però, sinó, tanmateix, encara que, malgrat que..., noms precedits de locucions com malgrat, a pesar de, tot i... i verbs que, pel seu significat, indiquen oposició com oposar-se, dissentir, etc.

Per expressar la causa, podem usar: oracions introduïdes per nexes causals com perquè, ja que, puix, etc., noms introduïts per locucions com amb motiu de, a causa de, gràcies a, etc., i verbs que, pel seu significat, indiquen causa com causar, fer, originar, ocasionar, etc.

Per expressar la conseqüència, podem usar: oracions introduïdes per nexes consecutius com doncs, per tant, així, etc., o noms encapçalats per locucions com en conclusió, en conseqüència, conseqüentment, etc. Abans de l'expressió consecutiva, és freqüent de posar un punt i coma. La conseqüència també es pot expressar a través d'un reforç a la primera oració (tant, tan, de manera) i el nexe que a la segona.

Entre els recursos utilitzats en el text argumentatiu, cal destacar l'ús de cometes, els guionets, les citacions i la interrogació retòrica.

Les cometes s'usen per citar paraules textuals, fer sobresortir una paraula del text, indicar que un mot és un títol o un motiu, o donar un to especial a una paraula.
Els guionets s'usen per indicar de qui són les paraules citades, per afegir una circumstància complementària al text i per passar del to objectiu al subjectiu.
Les citacions d'autoritats són frases extretes de grans pensadors o d'entesos en la matèria que es tracta i tenen un caràcter d'afirmació categòrica. Molt sovint s'expressen mitjançant paradoxes, antítesis o equívocs.
La interrogació retòrica és una afirmació feta en forma de pregunta, a fi d'atreure l'interés del receptor i implicar-lo en el que s'afirma.

Per fer una contraargumentació cal analitzar el text, tenint en compte: el receptor a qui s'adreça el que argumenta, els arguments que fa servir, les premisses de què parteix, l'estructura dels arguments, el seu propòsit i les seues estratègies. A l'hora de construir els contraarguments, cal valorar: els caràcter i circumstàncies del receptor, els contraarguments més idonis per a les seues premisses, els possibles dubtes del contrincant, les respostes a aquests dubtes, el nostre propòsit general en relació a aquest receptor concret i les estratègies més adequades de cara a aquest propòsit. 


A més, comenceu a distribuir la informació amb els connectors perquè donen color al drap!

Bon dia i bona nit, però mai bona vesprada

Tots els idiomes del món tenen determinades salutacions que els seus parlants utilitzen per a expressar que desitgen a la persona a qui s'adrecen que, el període de temps immediatament posterior a l'instant de la salutació —d'unes quantes hores—, li siga propici i que, per tant, durant eixe espai de temps, no li passe res de negatiu, res que el perjudique, res que li resulte desfavorable, advers, nociu.
Els valencians hem usat des de temps immemorials i continuem usant les salutacions bon dia i bona nit. Actualment el problema el tenim, com en tants altres casos, en la interferència del castellà que, per a desgràcia nostra, és omnipresent, ja que ens el trobem a tota hora i en tots els llocs: en la televisió, en la ràdio, en el cinema, en els diaris, en les revistes, en les tanques publicitàries, en converses pel carrer, etc.
El castellà té un sistema de salutacions diferent del nostre i això influïx negativament en els valencianoparlants i fa que el nostre sistema tradicional patisca deformacions, les quals són perfectament evitables si actuem amb el respecte que es mereix la nostra llengua.
El nostre sistema de salutacions consta, únicament, de les locucions bon dia i bona nit. La primera s'usa durant el període de temps que dura la claror del sol i la segona quan ja s'ha post el sol. Per tant, hem de dir bon dia mentres hi haja llum del sol (a les nou del matí, a les onze del matí, a les dotze del migdia, a les tres de la vesprada o a les cinc de la vesprada). I bona nit, quan és de nit, naturalment. De vegades s'usen les expressions bon dia de matí (o bon dia pel matí) i bon dia de vesprada (o bon dia per la vesprada), en les quals, a més de desitjar al nostre interlocutor que passe un bon dia, explicitem en quin moment del dia ens trobem.
En el sistema de salutacions valencià, desitgem al nostre interlocutor que passe un bon dia (o una bona nit), és a dir que passe bé les hores del dia (o de la nit) que resten des del moment de la salutació fins que es ponga el sol (o fins que isca el sol).
El sistema de salutacions castellà.
El sistema castellà és diferent del nostre. La llengua castellana usa tres salutacions: «buenos días, buenas tardes i buenas noches». Hi han, doncs, dos elements distorsionats: el fet de tindre tres salutacions en lloc de dues i l'ús del plural en lloc del singular.
En castellà es diu «buenos días» d'ençà que ix el sol fins a l'hora de dinar (una hora indeterminada que oscil·la entre les dotze del migdia i les tres o tres i escaig de la vesprada), «buenas tardes» des de després de dinar fins que en pon el sol i «buenas noches» quan és de nit. De matí es desitja a l'interlocutor que passe un bon dia, és a dir que passe bé totes les hores que queden del dia, però per la vesprada se li desitja que passe una bona vesprada, és a dir se li desitja que passe bé les hores que resten del dia que, com que ja només poden ser de vesprada, perquè ens trobem a la vesprada, es diu així de manera clara i explícita. I per la nit, evidentment, se li desitja que passe una bona nit.
El castellà diu en plural moltes coses que, en bona lògica, hauria de dir en singular, però això és així, forma part del geni de la llengua. Expressions com ara «a finales (o a principios) de semana (o de mes, o de año, o de siglo), andar por esos mundos de Dios, bajar (o subir) las temperaturas, subir a los cielos, estar bajo las faldas de la madre (de uno), estar hasta las narices, felices Navidades, felices Pascuas, hablar a espaldas de alguien, muchas felicidades, poner las barbas en remojo, ponerse de espaldas a la pared, máquina quitanieves, saltar por los aires, hacer las Américas, tener muchas ganas de hacer algo, sonarse las narices, tocarse las narices, a los efectos de, salir a hombros (o en hombros), a todas horas, caerse de narices, en estos momentos, en aquellos tiempos, hacerse añicos, heces fecales, etc., o paraules com ara felicidades, cortafuegos, guardabarros, guardaespaldas, parabrisas, Navidades, etc.», són sempre en plural en llengua castellana mentres que els seus equivalents valencians els fem en singular, com fan les altres llengües del nostre entorn. De la mateixa manera el castellà diu «buenos días, buenas tardes i buenas noches», sempre en plural.
La influència perniciosa del castellà sobre la nostra llengua fa que els valencianoparlants vulguem emprar tres salutacions quan només en tenim dues i ací és a on comencem a dir barbaritats molt grosses. La salutació que correspon al matí i a la nit no té cap problema i continuem dient com sempre bon dia i bona nit. Però quan volem dir en valencià quelcom equivalent al buenas tardes castellà, no sabem com fer-ho. Davant d'aquest problema, un valencianoparlant tradicional pot fer dues coses: 1) continuar usant el sistema de dues salutacions, com s'ha fet sempre (bon dia i bona nit), i 2) passar-se'n al sistema de tres salutacions incorporant directament el «buenas tardes» castellà dit exactament així, en castellà, (bon dia, buenas tardes i bona nit).
Com que els catalans, en lloc de vesprada, usen el castellanisme tarda (que ells no volen reconéixer de cap manera que ho és) els va resultar molt fàcil transformar el «buenas tardes» castellà en un bones tardes que no té res, però res en absolut, de català. No sé a qui se li va acudir la desafortunada idea de substituir el bones tardes, en plural, per un bona tarda, en singular, que, segurament, va considerar més català. L'invent el va difondre durant els anys 60 del segle XX el locutor Salvador Escamilla, per mitjà del seu programa Radioscop que emetia per Ràdio Barcelona, primerament en castellà amb alguns afegitons en català i, en els darrers anys, ja íntegrament en català. Una vegada més els mitjans de comunicació varen demostrar la seua força de difusió i l'invent va fer fortuna. Salvador Escamilla no va inventar l'expressió bona tarda, però la va escampar arreu de les terres catalanes.
Com que els valencians, no diem tarda sinó vesprada, algú va considerar que el bona tarda català s'havia d'adaptar a la manera de parlar dels valencians dient-hi bona vesprada, cosa completament artificial que els valencians no hem dit mai de la vida, que destrossa totalment el nostre sistema tradicional de saludar i causa un perjuí molt important a la nostra llengua. Actualment, la televisió i la ràdio s'encarreguen de saludar-nos cada dia, tantes vegades com consideren oportú fer-ho, amb el servil bona vesprada. Cada volta que un presentador de televisió o un locutor de ràdio diu bona vesprada, espenta la nostra llengua una miqueta més cap al castellà. ¡Quina llàstima!
Curiosament —i per a desgràcia de tots nosaltres— els lingüistes han caigut en el parany i, en lloc de lluitar per a aconseguir que la llengua conserve la seua fesomia autèntica, col·laboren en la tasca de convertir-la en un dialecte del castellà. Si cerquem la paraula tarda en qualsevol diccionari català considerat normatiu (DIEC, GDLC, GD62, etc.) trobarem l'exemple Bona tarda! Si busquem vesprada en el Diccionari Valencià, editat conjuntament per l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, la Generalitat Valenciana i Editorial Bromera trobarem l'exemple Bona vesprada! I si llegim el contingut de l'entrada vesprada en el diccionari del SALT3 veurem que, sorprenentment, apareix la subentrada bona vesprada amb la definició «Salutació que es fa al llarg de tota la vesprada». Ací tenim l'oficialització de l'esguerro.
Hi ha altres llengües en les quals es desitja a l'interlocutor que tinga un bon dia (portugués bom dia, francés bon jour, italià buon giorno) però n'hi ha d'altres en els quals, de matí, se li desitja simplement que tinga un bon matí (anglés good morning, alemany guten Morgen). És a dir, hi ha idiomes en el quals, quan comença el dia, es desitja a l'interlocutor que tot el que resta de dia siga bo per a ell, i, a mida que avança el dia s'empren altres salutacions específiques que s'usen a partir de la vesprada, del capvespre o de la nit, segons llengües, mentres que hi han altres idiomes que dividixen el dia en compartiments (matí, migdia, vesprada, capvespre, nit) i usen salutacions específiques per a cada part o per a determinades parts, segons llengües.
Cap sistema és millor de cap altre i no n'hi a cap que siga més lògic, més racional, més intel·ligent, més adequat, més eficaç o més bo. Però cada idioma té el seu sistema i cada llengua ha d'emprar el que l'enginy del poble que la parla ha creat. Tan postís, extravagant i poc digne és que els valencians diguem bona vesprada, que correspon a la mentalitat dels castellanoparlants, com ho seria si diguérem bon matí, com fan els anglòfons. Seria bo que no ens encabotàrem emprant salutacions estranyes i que usàrem només les que s'adiuen amb la idiosincràsia del nostre poble.

Podem dir 'bona tarda'?

ALBERT PLA NUALART 
La tarda enfronta Coromines i Moll. Moll defensa que és un castellanisme per 3 motius: que en nord-occidental es pronuncia tarde, que no s'utilitza a Mallorca i Menorca (diuen capvespre i hora baixa) ni a València (vesprada) i que, per saludar, es deia bones tardes.
En canvi, Coromines hi veu un mot genuí que neix al XVII com a síntesi d'hora tarda i el tard. De les 4 del tard o l'hora tarda es passa a les 4 de la tarda, tret del País Valencià, on vesprada passa de ser entrada de fosc a cobrir el sentit de tarda.
Afirma que aquest ús de tarda s'origina al Rosselló i també és viu a les Illes i l'Alguer, cosa que el porta a titllar d'"enormitat" que Moll hi vegi un castellanisme. Va més enllà: anima els mallorquins a recuperar horabaixa i capvespre en el sentit de vespre i no de tarda, un ús que admet a contracor perquè el veu impropi.
Si a aquesta polèmica filològica hi afegim que diem bona dia i no pas bon matí, ja tenim una bona base perquè eminents filòlegs considerin que bona tarda (o bona vesprada) és tan castellanisme com bones tardes i tan artificiós com ho seria bon matí .
Però al Fabra ja hi ha bona tarda i el DIEC2 manté aquesta forma de salutació. Per l'ÉsAdir, s'ha d'usar de les 14 h fins que es fa fosc. Abans diem bon dia i després bona nit.
Admetent que té un origen molt dubtós, ningú pot negar que ara és correcte i veig difícil que mai diguem bon dia a les 8 del vespre, com pretenen els seus detractors. Respecto qui ho prohibiria però jo ho veig tan arrelat que és potser ja massa tard per combatre-ho.