Ana Pastor
Va ser aquí on vaig escriure una vegada sobre la Nadia. Podria haver-ho deixat passar amb un tuit reconeixent que em vaig equivocar. Però he decidit dedicar-li unes quantes línies més per escriure que jo també hi vaig caure. Tan exigent com acostumo a ser que no deixo passar ni una als polítics, tan primmirada amb cada frase que diuen i amb cada paper que porten a les mans. Doncs sí. Vaig abaixar la guàrdia davant d'un cas tan terrible amb una nena malalta com a protagonista (la seva afecció degenerativa per tricotiodistrofia deu ser l'única veritat que ens queda a aquesta hora). Em vaig deixar portar per les emocions.
Un dia vaig estar amb la Nadia i el seu pare. I d'allà va sorgir la columna d'opinió en què jo explicava com ella m'havia ficat un paper a la butxaca. Va ser en la roda de premsa de presentació del llibre per a nens que havia il·lustrat Mariscal dedicat a ella. Recordo que era un matí molt plujós a Madrid i que vaig arribar tard. Malgrat tot, la Nadia va insistir que em quedés a prop seu mentre el pare parlava de la seva història.
Recordo que ell relatava l'esforç que feien per sobreviure a dies terribles i nits d'insomni i preocupació.El Fernando plorava. I la Nadia asseguda al costat meu només s'estava quieta quan el sentia plorar. No parava ni un segon. No prestava atenció al contingut. Però una cosa semblant a una alerta se li activava quan percebia que el seu pare es posaria a plorar parlant d'ella. I llavors s'aturava i sanglotava compassant-se amb ell. Ara penso quanta mentida hi havia en les llàgrimes d'ell però quanta veritat en les d'ella. Ara penso què deu haver passat de debò amb els diners que m'imagino que es van recaptar també amb aquell llibre i quant deu haver anat a parar a la Nadia.
Aquell dia plujós de fa dos anys la Nadia va demanar un paper per entretenir-se mentre es parlava d'ella en les pauses de plor del pare. Com vaig explicar aquí llavors, quan me n'anava em va ficar el paper a la butxaca. Vaig pensar que no el volia, que simplement havia escrit el seu nom o un dibuix i que no sabia que fer-ne. Vaig sortir a la Gran Vía i al notar el paper el vaig obrir. Posava RARA en referència a la seva malaltia, a que poc que havia aconseguit desxifrar del que li passava. Quan vaig llegir el post de Josu Mezo i després el treball dels companys d'Hipertextual desmuntant les mentides del pare de la Nadia, vaig tenir la temptació durant un segon de buscar una explicació a una cosa que ja era molt òbvia.
Gràcies a ells sabem la veritat. Encara que dolgui. Una veritat que ara hauran d'afrontar els seus pares davant la justícia, l'únic lloc on les mentides quan es demostren solen tenir conseqüències. Penso en la Nadia. Els seus pares han sigut detinguts mentre escric. I penso en els més de 3 milions de persones que com la Nadia pateixen malalties estranyes segons la Federació FEDER. No es mereixen aquesta mentida que vaig contribuir a difondre. Ho sento.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada