dilluns, 11 de març de 2013

Igualtat? No vull ser una dona quota?

Una història sobre la igualtat de gènere

No vull ser una dona quota

No sé si vàreu tenir l’oportunitat de seguir el darrer debat sobre la política implantada per la comissària europea Viviane Reding referida a la instauració de quotes als consells d’administració de les empreses per tal d’augmentar el nombre de dones que hi participen. Aquí podreu veure el contingut del debat, moderat per la periodista Montse Jené, en què vaig participar juntament amb Anna Mercader, de la Cambra de Comerç de Barcelona. Estaré encantada de rebre els vostres comentaris.
Aprofito aquest post per compartir algunes de les meves reflexions respecte d’aquesta qüestió. I començo tot reafirmant la necessitat imperiosa que les dones assumeixin més rol de lideratge i de responsabilitat, i que sigui més determinant, dins de les organitzacions. Hem de poder resoldre aquest repte. S’hi va avançant, és cert, però encara a passos massa lents i gràcies al mèrit individual de dones (i també d’homes) que creuen en la diversitat dins de les seves empreses.
Però alhora que reafirmo aquesta necessitat, comparteixo els meus dubtes sobre l’efectivitat incerta d’imposar una quota de dones per obligació, per decret, des de la Comissió Europea. És ben cert que, en algunes empreses, encara hi predomina una cultura masculina. Però no considero prou eficaç forçar legalment la presència de dones als consells, quan el factor clau és aconseguir la diversitat en els nivells directius de l’empresa, en què es prenen les decisions reals.
Vaig ser l’única dona de la meva promoció quan vaig estudiar a ESADE. Afortunadament, la realitat ha canviat molt: actualment les estudiants ja són majoria en els nostres graus universitaris. Parlo amb moltes d’elles i veig en la seva mirada una ambició sana per conquerir el futur professional esplendorós que tenen per endavant.
I és quan penso en el seu futur que confirmo la necessitat urgent que la nostra societat les ajudi a creure en elles mateixes. Que es reconegui que elles també poden tenir l’oportunitat, i han de tenir-la, d’apostar pel seu propi futur professional. No pot ser que n’hi hagi moltes que arribin a tenir dubtes quan toca serrar les dents i fer passos en ferm en la seva carrera professional. No pot ser que acabin renunciant a una progressió directiva perquè no poden compatibilitzar-la amb la seva vida personal i familiar. No pot ser que moltes dones, quan tenen edat de culminar una carrera professional i tècnica de primer nivell, no tinguin les mateixes oportunitats per formar-se en habilitats directives, que són les que permeten, en bona part, accedir a llocs de direcció real. La nostra societat no s’ho pot permetre, ras i curt.
La instauració d’una política de quotes als consells d’administració de les empreses podria ajudar a revertir aquesta situació? Podria ajudar-hi. Però no com a única solució.
I com es pot aconseguir que les dones arribin als llocs de direcció en què es prenen les decisions amb què gestionar el dia a dia de les empreses? Hi ha organitzacions que sí que ho han aconseguit. Són les que tenen un ecosistema nou i reformat més flexible, amb una aplicació efectiva de codis de bon govern, amb horaris més equilibrats i amb programes específics de promoció professional de la dona.
Dit en altres paraules: si incorporem dones als consells d’administració per complir amb l’obligació de la llei, però no els donem responsabilitats reals de gestió, crearem “dones quota”. I jo, com moltes d’altres, no vull ser una dona quota.