Poques vegades ens hem trobat un títol amb un subtítol tan
clarificador. Miquel Àngel Pradilla té un seguit d'avantatges personals
que li permeten endinsar-se en la deriva lingüística —en la qual el País
Valencià catalanoparlant navega— d'ençà l'arribada al poder dels
conservadors espanyols el 1995.
Vet aquí una introducció i cinc
articles amb una datació precisa entre el 2005-6. El resultat és un
foto-finish acurat. Nadiu de Rossell (Baix Maestrat), professor a la
Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i membre de la Secció
Filològica de l'IEC el Dr. Pradilla fica el dit en la polpa més tendra
dels qui transiten al voltant d'un dels dos palaus de la generalitat: el
de València vist per qui —tot i ser un mica lluny— es veu doblement
afectat. Ens hi afegim.
L'autor ens recorda un fet dialectològic
fonamental: [...] la continuïtat lingüística sense estridències de les
comarques del nord valencià [...] amb tota la franja occidental de
Catalunya. [...] El que ens hauria agradat és haver estat l'autor
d'aquesta afirmació seva: «en la nostra opinió ens trobem amb un escull
que té una base estrictament nominalista però que mostra una gran
efectivitat referencial: l'etiqueta “valencià” com a designació de la
llengua a tot el territori comunitari.»
Des de l'Extrem Sud fem
nostre el discurs. Els qui es lamenten del paper excessiu de Barcelona
d'ençà 1830 —han passat gairebé dos segles— menystenen ara la varietat
interna del català al País Valencià amb un contínuum no tan sols
occidental al terç nord sinó que reprèn amb una forta barreja d'elements
occidentals i orientals a gairebé tot el terç sud. L'autor ens descriu
l'autonomisme incipient de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL)
front a l'unitarisme de l'Institut Interuniversitari de Filologia
Valenciana (IIFV) per concloure coses com ara: «amb la proposta
unitarista, l'activació de la funció de prestigi sembla garantida». Des
de l'activisme militant i doblement perifèric —durant més d'una
generació— tornem a estar-hi d'acord, la qual cosa ens passa molt sovint
al llarg del llibre.
Pel que fa a la sociolingüística voldria
subratllar, però, alguna mancança metodològica que invalida qualsevol
anàlisi de l'evolució demolingüística al País Valencià, especialment pel
que fa a València i Alacant. Compartim —a estones— el pessimisme
moderat de qui denuncia la situació crítica del valencià que no és altra
que la situació crítica del català d'ençà al darrera allau migratòria
cíclica. Afegim-hi, alhora, que les urnes són la prova millor d'un
sistema immunològic valencià d'una feblesa crònica. El que no podem
certificar és un estat d'anèmia —malgrat tenir una mala salut de ferro—–
en rodalies encara d'una vitalitat envejable. Els comportament
lingüístics de gran part de les l'Extrem Sud o dels voltants de València
han de ser comparats amb el que passa a les altres poblacions de mida
semblant al territori políticament dintre l'Estat espanyol.
L'estadística autonomista ho aigualeix tot per tal de camuflar el que
passa terme endins de la gran ciutat. Al capdavall, la ciutat mitjana
més al sud amb una vitalitat ambiental del català remarcable —amb més de
30.000 h.— fa segles que és Crevillent i tothom hauria de saber que
l'evolució a ciutats com Elx o Castelló són més encoratjadores.
Malgrat
la gallardia intel·lectual de l'autor: «[...] la utilització que fa
Colomina del concepte de correcció [...] ens sembla del tot
desafortunada» hem de fer algun retret benigne quan observem algun
florentinisme benentès: «No voldríem acabar, però, sense fer avinent al
lector una certa sensació d'incomoditat davant la visió taxonòmica que
hem propiciat en les línies precedents [...] dues opcions que [...]
estan més pròximes del que el nostre discurs matisat pot fer pensar».
Cada dia que passa —i han passat més de tres anys d'ençà l'escriptura
d'aquests articles— ens demostra que som davant d'estratègies polítiques
i no estrictament lingüístiques que s'escuden en un populisme fet a
mesura d'alguns.
La batussa, malauradament, és ara portes endins i
l'espai no ens permet matisar-ho més. Als de la meva generació no ens
agradava gaire una València dividida entre güelfs i gibel·lins però
sabíem bé a què jugava cada bàndol. El que ens entristeix és haver de
comprovar com una vegada els güelfs vam derrotar els gibel·lins —en un
gran pacte d'Estat amb el vist-i-plau del poder a Catalunya— vam
començar a lluitar entre nosaltres els valencians. La cosa ja fou així a
Florència i ho deixarem córrer. Això sí, som davant d'un llibre de
lectura imprescindible per als qui volem conèixer millor la situació
valenciana de la primeria del s. XXI.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada