dissabte, 22 de febrer de 2014

Al voltant de la tribu valenciana

Poques vegades ens hem trobat un títol amb un subtítol tan clarificador. Miquel Àngel Pradilla té un seguit d'avantatges personals que li permeten endinsar-se en la deriva lingüística —en la qual el País Valencià catalanoparlant navega— d'ençà l'arribada al poder dels conservadors espanyols el 1995.
Vet aquí una introducció i cinc articles amb una datació precisa entre el 2005-6. El resultat és un foto-finish acurat. Nadiu de Rossell (Baix Maestrat), professor a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i membre de la Secció Filològica de l'IEC el Dr. Pradilla fica el dit en la polpa més tendra dels qui transiten al voltant d'un dels dos palaus de la generalitat: el de València vist per qui —tot i ser un mica lluny— es veu doblement afectat. Ens hi afegim.
L'autor ens recorda un fet dialectològic fonamental: [...] la continuïtat lingüística sense estridències de les comarques del nord valencià [...] amb tota la franja occidental de Catalunya. [...] El que ens hauria agradat és haver estat l'autor d'aquesta afirmació seva: «en la nostra opinió ens trobem amb un escull que té una base estrictament nominalista però que mostra una gran efectivitat referencial: l'etiqueta “valencià” com a designació de la llengua a tot el territori comunitari.»
Des de l'Extrem Sud fem nostre el discurs. Els qui es lamenten del paper excessiu de Barcelona d'ençà 1830 —han passat gairebé dos segles— menystenen ara la varietat interna del català al País Valencià amb un contínuum no tan sols occidental al terç nord sinó que reprèn amb una forta barreja d'elements occidentals i orientals a gairebé tot el terç sud. L'autor ens descriu l'autonomisme incipient de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) front a l'unitarisme de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV) per concloure coses com ara: «amb la proposta unitarista, l'activació de la funció de prestigi sembla garantida». Des de l'activisme militant i doblement perifèric —durant més d'una generació— tornem a estar-hi d'acord, la qual cosa ens passa molt sovint al llarg del llibre.
Pel que fa a la sociolingüística voldria subratllar, però, alguna mancança metodològica que invalida qualsevol anàlisi de l'evolució demolingüística al País Valencià, especialment pel que fa a València i Alacant. Compartim —a estones— el pessimisme moderat de qui denuncia la situació crítica del valencià que no és altra que la situació crítica del català d'ençà al darrera allau migratòria cíclica. Afegim-hi, alhora, que les urnes són la prova millor d'un sistema immunològic valencià d'una feblesa crònica. El que no podem certificar és un estat d'anèmia —malgrat tenir una mala salut de ferro—– en rodalies encara d'una vitalitat envejable. Els comportament lingüístics de gran part de les l'Extrem Sud o dels voltants de València han de ser comparats amb el que passa a les altres poblacions de mida semblant al territori políticament dintre l'Estat espanyol. L'estadística autonomista ho aigualeix tot per tal de camuflar el que passa terme endins de la gran ciutat. Al capdavall, la ciutat mitjana més al sud amb una vitalitat ambiental del català remarcable —amb més de 30.000 h.— fa segles que és Crevillent i tothom hauria de saber que l'evolució a ciutats com Elx o Castelló són més encoratjadores.
Malgrat la gallardia intel·lectual de l'autor: «[...] la utilització que fa Colomina del concepte de correcció [...] ens sembla del tot desafortunada» hem de fer algun retret benigne quan observem algun florentinisme benentès: «No voldríem acabar, però, sense fer avinent al lector una certa sensació d'incomoditat davant la visió taxonòmica que hem propiciat en les línies precedents [...] dues opcions que [...] estan més pròximes del que el nostre discurs matisat pot fer pensar». Cada dia que passa —i han passat més de tres anys d'ençà l'escriptura d'aquests articles— ens demostra que som davant d'estratègies polítiques i no estrictament lingüístiques que s'escuden en un populisme fet a mesura d'alguns.
La batussa, malauradament, és ara portes endins i l'espai no ens permet matisar-ho més. Als de la meva generació no ens agradava gaire una València dividida entre güelfs i gibel·lins però sabíem bé a què jugava cada bàndol. El que ens entristeix és haver de comprovar com una vegada els güelfs vam derrotar els gibel·lins —en un gran pacte d'Estat amb el vist-i-plau del poder a Catalunya— vam començar a lluitar entre nosaltres els valencians. La cosa ja fou així a Florència i ho deixarem córrer. Això sí, som davant d'un llibre de lectura imprescindible per als qui volem conèixer millor la situació valenciana de la primeria del s. XXI.