dimecres, 3 de desembre del 2014

Carta oberta al president Mas (sobre el gènere)

Carme Junyent

 

Benvolgut president,

Ja em disculparà que m'atreveixi a importunar-lo amb una qüestió prou trivial, però em trobo que, cada vegada que vostè pronuncia un 'catalans i catalanes', 'tots i totes' o similar, a mi m'arriba una allau de queixes, comentaris i retrets que hauria d'anar destinada a vostè. Per això m'he decidit a fer de portaveu dels qui, fins ara, només han trobat en mi un mur de lamentacions.

Jo li he sentit discursos sencers sense cap desdoblament de gènere, i em costa d'entendre per què, darrerament, hi ha tornat i de manera gairebé sistemàtica. Com que no vull fer conjectures, anem al gra.

La suposició que, quan desdoblem, donem un espai a les dones és falsa; o el lloc que ens dóna és, de fet, un lloc diferent del dels homes. Vull dir que quan vostè —o qualsevol altre— parla de 'catalans i catalanes' en realitat ens diu que les catalanes no som catalans. Em sembla que això que vull dir s'entendrà millor si li poso un exemple paral·lel.

L'expressió 'espanyols i catalans' és un disbarat per a uns i un fet per a uns altres. Per què? Doncs perquè tracta en dos grups diferenciats allò que per a uns és una relació tot-part i per a uns altres una equació equivalent a la de 'suecs i romanesos'. No fa pas gaire, el seu homòleg espanyol ens va regalar les orelles amb aquella dicotomia de 'catalans i independentistes' (es veu que n'hi ha més dels uns que no dels altres). No sé què en diria Freud, però la interpretació em sembla fora de dubtes: en el seu cap hi ha un fractura; ara, pel que fa als independentistes, jo diria que tots es consideren igualment catalans.

Si ara establim una simetria entre aquests exemples i els desdoblaments de gènere, em sembla que la conclusió és evident: si desdoblem és perquè creiem que es tracta de categories diferents. President: de veritat creu que les catalanes no som catalans?

Permeti'm de portar-ho a un terreny més personal. Pel que sé, vostè té tres fills, entre els quals hi ha, almenys, una noia. Estic gairebé segura que vostè, quan li demanen quants fills té respon que tres, i no pas 'tres fills i filles'. Encara més, és impossible que vostè tingui 'tres fills i filles'. I, continuant en el terreny personal, vostè sap francès. No s'ha preguntat mai com és que en aquesta llengua no hi ha arribat la plaga del 'llenguatge no sexista'? Per què això només ha passat en català, castellà —i, darrerament, en gallec— i en cap més llengua romànica?

Cregui'm, això només és una qüestió d'etiquetes. Que el gènere masculí és el no marcat ho demostra el fet que la major part de termes que s'incorporen a la nostra llengua agafen aquesta classe nominal (el 'drone', el Facebook, el xat, el wok, el burca), de la mateixa manera que quan són verbs s'incorporen a la primera conjugació, que és la menys marcada ('surfejar', masteritzar, escanejar, driblar). Per què ens queixem del gènere i no de les conjugacions? També la funció inclusiva del masculí la compleix el singular respecte del plural. Si diem 'El president és el cap del govern de la Generalitat' ens podem referir igualment a tots els presidents de la Generalitat, no únicament a vostè. Per què ens barallem amb el gènere i no amb el nombre?

La llengua funciona com funciona i voler modificar la gramàtica implica una violència equiparable a voler que tots els esquerrans funcionin amb la dreta: va contra l'ordre natural de les coses. Al capdavall, va ser Protàgores qui va tenir la mala pensada de batejar com a masculí el gènere no marcat; la resta no hem fet sinó copiar una idea que sí que era masclista: atribuir als homes allò que era de tots. De fet, els grecs van intentar canviar el gènere de paraules que no els semblaven prou masculines o femenines. Com si ara del vestit en diguéssim 'vestida' perquè és cosa de dones, o de la força 'forç' perquè és un atribut dels homes. Ells no se'n van sortir; espero que aquest intent d'estrafer la llengua tampoc.

President, no ens discrimini, si us plau: les catalanes també volem ser catalans. I, en cas que els arguments lingüístics no li semblin prou sòlids, ben segur que sap que un document acordat per l'Institut d'Estudis Catalans, el Parlament, la Direcció General de Política Lingüística, l'Institut Català de la Dona i la Universitat de Barcelona, entre més, diu que quan diem 'catalans', les catalanes hi són incloses. I si mai féssim una consulta per a saber què en pensem, estic segura que gairebé tothom acceptaria que en el fet de no burxar en l'estructura de la llengua no hi ha cap voluntat d'exclusió, sinó ben al contrari: que no ens donin peixet; que si li escrivís una carta sobre la discriminació de les dones seria molt més llarga.

Grup d'Estudi de Llengües Amenaçades
Departament de Lingüística General
Universitat de Barcelona