Carme Junyent
Benvolgut president,
Ja em disculparà que m'atreveixi a importunar-lo amb una qüestió
prou trivial, però em trobo que, cada vegada que vostè pronuncia un
'catalans i catalanes', 'tots i totes' o similar, a mi m'arriba una
allau de queixes, comentaris i retrets que hauria d'anar destinada a
vostè. Per això m'he decidit a fer de portaveu dels qui, fins ara, només
han trobat en mi un mur de lamentacions.
Jo li he sentit discursos sencers sense cap desdoblament de
gènere, i em costa d'entendre per què, darrerament, hi ha tornat i de
manera gairebé sistemàtica. Com que no vull fer conjectures, anem al
gra.
La suposició que, quan desdoblem, donem un espai a les dones és
falsa; o el lloc que ens dóna és, de fet, un lloc diferent del dels
homes. Vull dir que quan vostè —o qualsevol altre— parla de 'catalans i
catalanes' en realitat ens diu que les catalanes no som catalans. Em
sembla que això que vull dir s'entendrà millor si li poso un exemple
paral·lel.
L'expressió 'espanyols i catalans' és un disbarat per a uns i un
fet per a uns altres. Per què? Doncs perquè tracta en dos grups
diferenciats allò que per a uns és una relació tot-part i per a uns
altres una equació equivalent a la de 'suecs i romanesos'. No fa pas
gaire, el seu homòleg espanyol ens va regalar les orelles amb aquella
dicotomia de 'catalans i independentistes' (es veu que n'hi ha més dels
uns que no dels altres). No sé què en diria Freud, però la interpretació
em sembla fora de dubtes: en el seu cap hi ha un fractura; ara, pel que
fa als independentistes, jo diria que tots es consideren igualment
catalans.
Si ara establim una simetria entre aquests exemples i els
desdoblaments de gènere, em sembla que la conclusió és evident: si
desdoblem és perquè creiem que es tracta de categories diferents.
President: de veritat creu que les catalanes no som catalans?
Permeti'm de portar-ho a un terreny més personal. Pel que sé,
vostè té tres fills, entre els quals hi ha, almenys, una noia. Estic
gairebé segura que vostè, quan li demanen quants fills té respon que
tres, i no pas 'tres fills i filles'. Encara més, és impossible que
vostè tingui 'tres fills i filles'. I, continuant en el terreny
personal, vostè sap francès. No s'ha preguntat mai com és que en aquesta
llengua no hi ha arribat la plaga del 'llenguatge no sexista'? Per què
això només ha passat en català, castellà —i, darrerament, en gallec— i
en cap més llengua romànica?
Cregui'm, això només és una qüestió d'etiquetes. Que el gènere
masculí és el no marcat ho demostra el fet que la major part de termes
que s'incorporen a la nostra llengua agafen aquesta classe nominal (el
'drone', el Facebook, el xat, el wok, el burca), de la mateixa manera
que quan són verbs s'incorporen a la primera conjugació, que és la menys
marcada ('surfejar', masteritzar, escanejar, driblar). Per què ens
queixem del gènere i no de les conjugacions? També la funció inclusiva
del masculí la compleix el singular respecte del plural. Si diem 'El
president és el cap del govern de la Generalitat' ens podem referir
igualment a tots els presidents de la Generalitat, no únicament a vostè.
Per què ens barallem amb el gènere i no amb el nombre?
La llengua funciona com funciona i voler modificar la gramàtica
implica una violència equiparable a voler que tots els esquerrans
funcionin amb la dreta: va contra l'ordre natural de les coses. Al
capdavall, va ser Protàgores qui va tenir la mala pensada de batejar com
a masculí el gènere no marcat; la resta no hem fet sinó copiar una idea
que sí que era masclista: atribuir als homes allò que era de tots. De
fet, els grecs van intentar canviar el gènere de paraules que no els
semblaven prou masculines o femenines. Com si ara del vestit en
diguéssim 'vestida' perquè és cosa de dones, o de la força 'forç' perquè
és un atribut dels homes. Ells no se'n van sortir; espero que aquest
intent d'estrafer la llengua tampoc.
President, no ens discrimini, si us plau: les catalanes també
volem ser catalans. I, en cas que els arguments lingüístics no li
semblin prou sòlids, ben segur que sap que un document acordat per
l'Institut d'Estudis Catalans, el Parlament, la Direcció General de
Política Lingüística, l'Institut Català de la Dona i la Universitat de
Barcelona, entre més, diu que quan diem 'catalans', les catalanes hi són
incloses. I si mai féssim una consulta per a saber què en pensem, estic
segura que gairebé tothom acceptaria que en el fet de no burxar en
l'estructura de la llengua no hi ha cap voluntat d'exclusió, sinó ben al
contrari: que no ens donin peixet; que si li escrivís una carta sobre
la discriminació de les dones seria molt més llarga.
Grup d'Estudi de Llengües Amenaçades
Departament de Lingüística General
Universitat de Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada