El sexisme
lingüístic es produeix quan l'idioma resulta discriminatori a causa de la seua
forma.
El terme 'sexisme', tal com recull
el Diccionari, designa la 'discriminació de persones d'un sexe per
considerar-lo inferior a l'altre'. El femení és el que de manera sistemàtica ha
sofert aquest tracte en tots els àmbits de la vida, i el lingüístic no n'és una
excepció. La seua adaptació a la realitat social, més igualitària entre els
homes i les dones, no se circumscriu a la nostra llengua. La gran majoria dels
idiomes han hagut de crear o adaptar nous termes i definicions per a poder
corregir accepcions superades, com per exemple, la d'alcaldessa com a dona de
l'alcalde, i dotar el discurs d'eines amb les quals poder construir missatges
no esbiaixats, com és el cas del terme alumnat per a englobar els alumnes i les
alumnes. Ara bé, tot i el caràcter social i internacional d'aquest esforç
d'adaptació, a ningú no se li escapa que aquest exercici ha sigut, i és,
objecte de crítiques i fins i tot de burles, i els qui el defensen han de
carregar-se d'arguments per demostrar la seua necessitat. N'hi hauria prou de
fer una ullada als diccionaris d'ús per comprovar com darrere d'algunes
accepcions admeses com a vàlides s'amaga una concepció del món molt
desequilibrada. Per exemple, segons el diccionari de la Real Academia Española,
és més orfe qui perd el pare, ja que orfe és "aquell que ha perdut el pare
i la mare, o un dels dos, especialment el pare".
Qüestió de forma
El sexisme
lingüístic es materialitza quan el llenguatge resulta discriminatori a causa de
la seua forma. Per això, convé parar una atenció especial a la utilització de
maneres, estructures i expressions que, tot i tenir una càrrega sexista latent,
o fins i tot patent, passen desapercebudes o no generen cap reflexió per la
quotidianitat i naturalitat del seu ús.
La
substitució del subjecte masculí pel femení i la comprovació de com sona la
frase després del canvi és una bona forma de detectar una forma
discriminatòria. Posem un exemple: són convidats a un acte "els directius,
que poden acudir acompanyats de les seues dones". Com és obvi, si hi ha
dones en llocs de direcció s'entén que podran anar acompanyades "dels seus
homes". Grinyola? Per descomptat. No costa res, per tant, aclarir que els
qui hi són convidats es poden fer acompanyar "dels seus cònjuges".
Així, la forma s'haurà vigilat sense més esforç.
Aquest cas
evidencia una discussió centrada en el gènere gramatical, ja que en la nostra
llengua el gènere masculí té un doble valor, com a específic (referit al sexe
masculí) i com a genèric (referit als dos sexes), mentre que el femení no
posseeix aquest caràcter i només pot ser usat de forma restrictiva. Ara bé, i
això és el que tracta d'esmenar el llenguatge no sexista, l'ús del masculí
genèric en determinats missatges produeix ambigüitats i confusions que poden
donar lloc a la discriminació i a l'ocultació de la dona. Observem un exemple:
"Els homes d'aquesta empresa són bons professionals". Si hi ha dones
en la plantilla, no es troben reflectides, o si més no, queden ocultes. No
costa res dir que "aquesta empresa compta amb grans professionals".
Es demostra aquí que la causa del sexisme lingüístic no es troba en la pròpia
llengua, sinó en l'ús que se'n fa. Per tant, el seu fi és senzillament una
qüestió de voluntat per a interioritzar l'evidència que si les dones ocupen
espais que abans no ocupaven, i si realitzen funcions que abans no realitzaven,
hauran d'anomenar-se, i això suposa canvis en el llenguatge que ni els
prejudicis, la inèrcia o el pes de les regles gramaticals interioritzades han
d'obstaculitzar o impedir.
Més enllà del "xiquets i xiquetes"
Un assumpte
recurrent a l'hora de posar en pràctica el llenguatge no sexista és la
discutida accepció d'home, més encara en el seu plural, homes, per a definir
l'ésser humà. Home aglutina el mascle i la femella com a sinònim d'espècie
humana, per tant l'ideal seria trobar una fórmula (com el varón castellà) per
conferir una singularitat més acusada al terme home com a indicador de
l'espècie.
Aquesta aspiració
pot semblar quimèrica, però no ho és evitar l'abús del masculí genèric, una
cosa relativament senzilla gràcies als múltiples recursos de la nostra llengua:
col.lectius (professorat, en comptes de professors), perífrasis (la persona
interessada, en comptes de l'interessat), construccions metonímiques (la gent
gran, en substitució dels avis), desplegaments (els alumnes i les alumnes),
barres (Sr./Sra.), omissió de determinants o ús de determinants sense marca de
gènere (cada contribuent en comptes dels contribuents), utilització de formes
personals genèriques o formes no personals dels verbs ("cal prestar més
atenció" per "cal que l'usuari preste més atenció"). Totes
aquestes solucions no són possibles en tots els contextos. Es tracta d'optar
per la més adequada, és a dir, aquella que, sense atemptar contra la gramàtica,
no margine la dona en el discurs.
Un senzill
Qui desitge
no caure en l'ús per inèrcia d'un llenguatge sexista i depurar la seua
expressió pot seguir unes normes senzilles, fàcils d'interioritzar i d'incloure
amb tota naturalitat en la parla i en l'escriptura.
- Optar
per termes genèrics: Infants, per xiquets i xiquetes. Professorat, per
professors i professores.
- Escollir
noms abstractes: Alcaldia, per alcalde o alcaldessa. Presidència, per
president o presidenta.
- Usar
dobles formes. Quan es tracta d'anomenar un grup mixt, que necessite
evidenciar el femení: Premi a la millor empresària o empresari de l'any.
- No
utilitzar el terme "dona" com a sinònim d'esposa, ni tampoc el
d'home com a espòs. Eliminar el tractament de senyoreta, igual com està
