Una història sobre la igualtat de gènere
No vull ser una dona quota
No sé si vàreu tenir l’oportunitat de seguir el darrer debat sobre la
política implantada per la comissària europea Viviane Reding referida a
la instauració de quotes als consells d’administració de les empreses
per tal d’augmentar el nombre de dones que hi participen.
Aquí
podreu veure el contingut del debat, moderat per la periodista Montse
Jené, en què vaig participar juntament amb Anna Mercader, de la Cambra
de Comerç de Barcelona. Estaré encantada de rebre els vostres
comentaris.
Aprofito aquest
post per compartir algunes de les meves
reflexions respecte d’aquesta qüestió. I començo tot reafirmant la
necessitat imperiosa que les dones assumeixin més rol de lideratge i de
responsabilitat, i que sigui més determinant, dins de les
organitzacions. Hem de poder resoldre aquest repte. S’hi va avançant, és
cert, però encara a passos massa lents i gràcies al mèrit individual de
dones (i també d’homes) que creuen en la diversitat dins de les seves
empreses.
Però alhora que reafirmo aquesta necessitat, comparteixo els meus
dubtes sobre l’efectivitat incerta d’imposar una quota de dones per
obligació, per decret, des de la Comissió Europea. És ben cert que, en
algunes empreses, encara hi predomina una cultura masculina. Però no
considero prou eficaç forçar legalment la presència de dones als
consells, quan el factor clau és aconseguir la diversitat en els nivells
directius de l’empresa, en què es prenen les decisions reals.
Vaig ser l’única dona de la meva promoció quan vaig estudiar a ESADE.
Afortunadament, la realitat ha canviat molt: actualment les estudiants
ja són majoria en els nostres graus universitaris. Parlo amb moltes
d’elles i veig en la seva mirada una ambició sana per conquerir el futur
professional esplendorós que tenen per endavant.
I és quan penso en el seu futur que confirmo la necessitat urgent que
la nostra societat les ajudi a creure en elles mateixes. Que es
reconegui que elles també poden tenir l’oportunitat, i han de tenir-la,
d’apostar pel seu propi futur professional. No pot ser que n’hi hagi
moltes que arribin a tenir dubtes quan toca serrar les dents i fer
passos en ferm en la seva carrera professional. No pot ser que acabin
renunciant a una progressió directiva perquè no poden compatibilitzar-la
amb la seva vida personal i familiar. No pot ser que moltes dones, quan
tenen edat de culminar una carrera professional i tècnica de primer
nivell, no tinguin les mateixes oportunitats per formar-se en habilitats
directives, que són les que permeten, en bona part, accedir a llocs de
direcció real. La nostra societat no s’ho pot permetre, ras i curt.
La instauració d’una política de quotes als consells d’administració
de les empreses podria ajudar a revertir aquesta situació? Podria
ajudar-hi. Però no com a única solució.
I com es pot aconseguir que les dones arribin als llocs de direcció
en què es prenen les decisions amb què gestionar el dia a dia de les
empreses? Hi ha organitzacions que sí que ho han aconseguit. Són les que
tenen un ecosistema nou i reformat més flexible, amb una aplicació
efectiva de codis de bon govern, amb horaris més equilibrats i amb
programes específics de promoció professional de la dona.
Dit en altres paraules: si incorporem dones als consells
d’administració per complir amb l’obligació de la llei, però no els
donem responsabilitats reals de gestió, crearem “dones quota”. I jo, com
moltes d’altres, no vull ser una dona quota.
