Esporgar

En la classe d'ahir, Mònica va comentar un significat de la paraula esporgar que es feia antigament a Alcoi, i que jo desconeixia. No l'he trobada recollida en cap diccionari, però és ben fàcil que s'utilitzara en un sentit figuratiu (per extraure els polls del cap). Tal volta, com diu l'entrada número 5. Mireu que diu el DCVB.


ESPORGAR v. tr.
|| 1. Tallar als arbres i arbusts les branques sobreres; cast. escamondar, chapodar, limpiar. Puxa talar les rames aytan com de terra hi bastaran esporgan et no tallan lo cap de l'arbre, doc. a. 1341 (BABL, xi, 409). En Janer deus esporgar los arbres qui perden la fulla, doc. a. 1568 (Aguiló Dicc.). Esporgareu y netejareu los arbres de fruyta al menguant de la lluna, Agustí Secr. 192.
|| 2. Llevar els ulls i brots de les plantes, espicossant o menjant-se'ls. Polls de India... fan gran dany als horts y esporgan així com las ocas, Agustí Secr. 159.
|| 3. Llevar els brancons o regruixos d'un bastó per fer-lo recte i llis (Mall.). Podria esser que se desetsisàs amb un bon verdany mal esporgat, Ignor. 58.
|| 4. Netejar de vegetació; llevar els arbres o herbes que poblen un paratge; cast. expurgar, limpiar. En mig de aquestes dues osts avia hun puyg petit qui fou esporgat de tots los arbres que allí eren, doc. segle XV (Mem. Ac. B. L., ii, 540).
|| 5. fig. Depurar, netejar d'impureses o adherències estranyes; cast. expurgar, depurar. Net i esporgat: en net, sense minves (Mall.). Li resultarian nets y esporgats mil durets cada any, Ignor. 36.
    Fon.: əspuɾɣá (pir-or., or., men., eiv.); aspoɾɣá (occ.); espoɾɣáɾ (val.); əspoɾɟá (Palma, Manacor, Pollença); əspoɾɣá (Inca, Llucmajor, Artà).
    Sinòn.:— || 1, essecaiar.
    Etim.: del llatí expŭrgare, ‘netejar’.