La Hac
La
lletra h representava en llatí un signe d'aspiració, com ho fa actualment en
llengües com l'anglès, l'alemany i altres. En el català, la hac només té encara
aquest valor en les onomatopeies: ha ha ha!, he he he!, aha!, ehem! i similars.
També,
si encara no s'han aclimatat prou al nostre sistema fonètic, en mots manllevats
de les llengües que tenen hac aspirada: hall, happening, hegelià, Hèlsinki, Hilda,
hippy, hobby, holding...
Tret
d'aquests casos, usem la hac amb un valor purament etimològic en una sèrie de
mots provinents del llatí (herba, hereu, home, hora, hort, hostal, etc.), del
grec (hecatombe, hectòmetre, hegemonia, hel·lènic, hemicicle, hemorràgia,
heptàmetre, heterodox, hexàgon, hidrogen, higiene, hipèrbole, hipòtesi, homogeni,
etc.) o d'altres llengües (harem, hègira; handicap, hurra; hotel, hulla;
menhir, etc.). En les paraules que han sigut adaptades fonèticament, la h cal
fer-la muda: haiku, haitià, haixix, hàmster, handbol, handicap, harakiri,
Hèlsinki, henna, hoquei, maharajà, saharià...
En
general, l'ortografia catalana de la hac coincideix amb la del castellà: hàbil,
habitar, hèrnia, història, homicida, honest, honor, hospital, horror, humà, humil,
humor; adherir, conhort, cohesió, dehiscent, exhalar, exhaurir, exhumar,
inherent, inhumà, nihilisme, prohibir, transhumant, vehement, vehicle, etc.,
ermita, exuberant, etc.
Però hi ha algunes divergències: ham, hivern, hissar, harmonia, hològraf,
ahir, subhasta, subtrahend, avui, orfe, orxata, ou, braman, cacauet, coet,
Ermenegild, truà...
