Tots els idiomes del món tenen determinades salutacions que els seus parlants utilitzen per a expressar que desitgen a la persona a qui s'adrecen que, el període de temps immediatament posterior a l'instant de la salutació —d'unes quantes hores—, li siga propici i que, per tant, durant eixe espai de temps, no li passe res de negatiu, res que el perjudique, res que li resulte desfavorable, advers, nociu.
Els valencians hem usat des de temps immemorials i continuem usant les salutacions bon dia i bona nit. Actualment el problema el tenim, com en tants altres casos, en la interferència del castellà que, per a desgràcia nostra, és omnipresent, ja que ens el trobem a tota hora i en tots els llocs: en la televisió, en la ràdio, en el cinema, en els diaris, en les revistes, en les tanques publicitàries, en converses pel carrer, etc.
El castellà té un sistema de salutacions diferent del nostre i això influïx negativament en els valencianoparlants i fa que el nostre sistema tradicional patisca deformacions, les quals són perfectament evitables si actuem amb el respecte que es mereix la nostra llengua.
El nostre sistema de salutacions consta, únicament, de les locucions bon dia i bona nit. La primera s'usa durant el període de temps que dura la claror del sol i la segona quan ja s'ha post el sol. Per tant, hem de dir bon dia mentres hi haja llum del sol (a les nou del matí, a les onze del matí, a les dotze del migdia, a les tres de la vesprada o a les cinc de la vesprada). I bona nit, quan és de nit, naturalment. De vegades s'usen les expressions bon dia de matí (o bon dia pel matí) i bon dia de vesprada (o bon dia per la vesprada), en les quals, a més de desitjar al nostre interlocutor que passe un bon dia, explicitem en quin moment del dia ens trobem.
En el sistema de salutacions valencià, desitgem al nostre interlocutor que passe un bon dia (o una bona nit), és a dir que passe bé les hores del dia (o de la nit) que resten des del moment de la salutació fins que es ponga el sol (o fins que isca el sol).
El sistema de salutacions castellà.
El sistema castellà és diferent del nostre. La llengua castellana usa tres salutacions: «buenos días, buenas tardes i buenas noches». Hi han, doncs, dos elements distorsionats: el fet de tindre tres salutacions en lloc de dues i l'ús del plural en lloc del singular.
En castellà es diu «buenos días» d'ençà que ix el sol fins a l'hora de dinar (una hora indeterminada que oscil·la entre les dotze del migdia i les tres o tres i escaig de la vesprada), «buenas tardes» des de després de dinar fins que en pon el sol i «buenas noches» quan és de nit. De matí es desitja a l'interlocutor que passe un bon dia, és a dir que passe bé totes les hores que queden del dia, però per la vesprada se li desitja que passe una bona vesprada, és a dir se li desitja que passe bé les hores que resten del dia que, com que ja només poden ser de vesprada, perquè ens trobem a la vesprada, es diu així de manera clara i explícita. I per la nit, evidentment, se li desitja que passe una bona nit.
El castellà diu en plural moltes coses que, en bona lògica, hauria de dir en singular, però això és així, forma part del geni de la llengua. Expressions com ara «a finales (o a principios) de semana (o de mes, o de año, o de siglo), andar por esos mundos de Dios, bajar (o subir) las temperaturas, subir a los cielos, estar bajo las faldas de la madre (de uno), estar hasta las narices, felices Navidades, felices Pascuas, hablar a espaldas de alguien, muchas felicidades, poner las barbas en remojo, ponerse de espaldas a la pared, máquina quitanieves, saltar por los aires, hacer las Américas, tener muchas ganas de hacer algo, sonarse las narices, tocarse las narices, a los efectos de, salir a hombros (o en hombros), a todas horas, caerse de narices, en estos momentos, en aquellos tiempos, hacerse añicos, heces fecales, etc., o paraules com ara felicidades, cortafuegos, guardabarros, guardaespaldas, parabrisas, Navidades, etc.», són sempre en plural en llengua castellana mentres que els seus equivalents valencians els fem en singular, com fan les altres llengües del nostre entorn. De la mateixa manera el castellà diu «buenos días, buenas tardes i buenas noches», sempre en plural.
La influència perniciosa del castellà sobre la nostra llengua fa que els valencianoparlants vulguem emprar tres salutacions quan només en tenim dues i ací és a on comencem a dir barbaritats molt grosses. La salutació que correspon al matí i a la nit no té cap problema i continuem dient com sempre bon dia i bona nit. Però quan volem dir en valencià quelcom equivalent al buenas tardes castellà, no sabem com fer-ho. Davant d'aquest problema, un valencianoparlant tradicional pot fer dues coses: 1) continuar usant el sistema de dues salutacions, com s'ha fet sempre (bon dia i bona nit), i 2) passar-se'n al sistema de tres salutacions incorporant directament el «buenas tardes» castellà dit exactament així, en castellà, (bon dia, buenas tardes i bona nit).
Com que els catalans, en lloc de vesprada, usen el castellanisme tarda (que ells no volen reconéixer de cap manera que ho és) els va resultar molt fàcil transformar el «buenas tardes» castellà en un bones tardes que no té res, però res en absolut, de català. No sé a qui se li va acudir la desafortunada idea de substituir el bones tardes, en plural, per un bona tarda, en singular, que, segurament, va considerar més català. L'invent el va difondre durant els anys 60 del segle XX el locutor Salvador Escamilla, per mitjà del seu programa Radioscop que emetia per Ràdio Barcelona, primerament en castellà amb alguns afegitons en català i, en els darrers anys, ja íntegrament en català. Una vegada més els mitjans de comunicació varen demostrar la seua força de difusió i l'invent va fer fortuna. Salvador Escamilla no va inventar l'expressió bona tarda, però la va escampar arreu de les terres catalanes.
Com que els valencians, no diem tarda sinó vesprada, algú va considerar que el bona tarda català s'havia d'adaptar a la manera de parlar dels valencians dient-hi bona vesprada, cosa completament artificial que els valencians no hem dit mai de la vida, que destrossa totalment el nostre sistema tradicional de saludar i causa un perjuí molt important a la nostra llengua. Actualment, la televisió i la ràdio s'encarreguen de saludar-nos cada dia, tantes vegades com consideren oportú fer-ho, amb el servil bona vesprada. Cada volta que un presentador de televisió o un locutor de ràdio diu bona vesprada, espenta la nostra llengua una miqueta més cap al castellà. ¡Quina llàstima!
Curiosament —i per a desgràcia de tots nosaltres— els lingüistes han caigut en el parany i, en lloc de lluitar per a aconseguir que la llengua conserve la seua fesomia autèntica, col·laboren en la tasca de convertir-la en un dialecte del castellà. Si cerquem la paraula tarda en qualsevol diccionari català considerat normatiu (DIEC, GDLC, GD62, etc.) trobarem l'exemple Bona tarda! Si busquem vesprada en el Diccionari Valencià, editat conjuntament per l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, la Generalitat Valenciana i Editorial Bromera trobarem l'exemple Bona vesprada! I si llegim el contingut de l'entrada vesprada en el diccionari del SALT3 veurem que, sorprenentment, apareix la subentrada bona vesprada amb la definició «Salutació que es fa al llarg de tota la vesprada». Ací tenim l'oficialització de l'esguerro.
Hi ha altres llengües en les quals es desitja a l'interlocutor que tinga un bon dia (portugués bom dia, francés bon jour, italià buon giorno) però n'hi ha d'altres en els quals, de matí, se li desitja simplement que tinga un bon matí (anglés good morning, alemany guten Morgen). És a dir, hi ha idiomes en el quals, quan comença el dia, es desitja a l'interlocutor que tot el que resta de dia siga bo per a ell, i, a mida que avança el dia s'empren altres salutacions específiques que s'usen a partir de la vesprada, del capvespre o de la nit, segons llengües, mentres que hi han altres idiomes que dividixen el dia en compartiments (matí, migdia, vesprada, capvespre, nit) i usen salutacions específiques per a cada part o per a determinades parts, segons llengües.
Cap sistema és millor de cap altre i no n'hi a cap que siga més lògic, més racional, més intel·ligent, més adequat, més eficaç o més bo. Però cada idioma té el seu sistema i cada llengua ha d'emprar el que l'enginy del poble que la parla ha creat. Tan postís, extravagant i poc digne és que els valencians diguem bona vesprada, que correspon a la mentalitat dels castellanoparlants, com ho seria si diguérem bon matí, com fan els anglòfons. Seria bo que no ens encabotàrem emprant salutacions estranyes i que usàrem només les que s'adiuen amb la idiosincràsia del nostre poble.
