ANTOIXAR v. (castellanisme inadmissible): cast. antojar.
|| 1. Fixar-se a qualcú una idea o suposició sense examen o fonament sòlid (Val.). «Me s'antoixà que eres Pere, i eres Juan» (Cast., Val.).
|| 2. Venir a qualcú un desig vehement i no gens raonable (val.). «No fa més que lo que se li antoixa» (Val., Alcoi). «Se li antoixa no menjar, i es mor de decandiment» (Penedès).
Fon.: antoјʃáɾ (Cast., Val., Alcoi); əntuʃá (Penedès).
Etim.: del cast. antojar.
|| 1. Fixar-se a qualcú una idea o suposició sense examen o fonament sòlid (Val.). «Me s'antoixà que eres Pere, i eres Juan» (Cast., Val.).
|| 2. Venir a qualcú un desig vehement i no gens raonable (val.). «No fa més que lo que se li antoixa» (Val., Alcoi). «Se li antoixa no menjar, i es mor de decandiment» (Penedès).
Fon.: antoјʃáɾ (Cast., Val., Alcoi); əntuʃá (Penedès).
Etim.: del cast. antojar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada